SERÁ UNA VEZ MÓSTOLES 2030 (EL MOVIMIENTO EN TRANSICIÓN “ENTRA EN CAMPAÑA”)

El pasado viernes 17 de junio el movimiento en transición mostoleño desarrolló la acción poéticaSerá una vez Móstoles 2030, con la idea de reencantar la ciudad y repoblar nuestros imaginarios colectivos mediante visiones de futuro estimulantes, basadas en la idea de la lujosa pobreza. En un contexto de campaña electoral, en el que somos bombardeados por mensajes que incitan únicamente al voto, desde el movimiento en transición apelamos a la poesía para despertar las ganas de acción en la escala más importante del cambio, que es la vida cotidiana de cada uno y cada una.

A continuación, un pequeño vídeo resumen y un comunicado público del Movimeinto en Transición Móstoleño, del que el Instituto de Transición Rompe el Círculo forma parte. También algunas fotografías y el acceso a alguno de los materiales más interesantes que pudieron ser encontrados la noche del 17 de junio en Móstoles, como el bando de la Comuna Municipal, fechado en 30 de marzo de 2030, o las nuevas asignaturas impartidas en centros de educación primaria y secundaria. (…)

http://institutodetransicion.rompeelcirculo.org/sera-una-vez-mostoles-2030-el-movimiento-en-transicion-entra-en-campana

una entrevista con carmen madorrán (sobre rené dubos y otras cuestiones)

Carmen Madorrán: “Si pensàssim un poc més globalment, es produirien canvis de gran magnitud”

Carmen Madorrán (Pamplona, 1989) és llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Madrid, on cursà també un màster en Crítica i Argumentació Filosòfica. Actualment està cursant estudis de doctorat sota la direcció de Jorge Riechmann. La seva preocupació per la crisi socioecològica l’ha duita a participar en el grup d’investigació transdisciplinari sobre transicions socioecològiques. Madorrán ha publicat recentment una antologia de textos de René Dubos titulada Pensar globalmente, actuar localmente dins la col·leccióClásicos del Pensamiento Crítico de l’editorial Los Libros de la Catarata. Amb ella parlàrem precisament del pensament ecològic de Dubos recollit en aquesta antologia.

Quins criteris heu seguit a l’hora de seleccionar les obres i els fragments que formen part de la vostra antologia sobre René Dubos?

He treballat principalment amb tres textos: Un animal tan humà! (1971), Celebracions de la vida (1985) i Un déu interior (1986), perquè em sembla que recullen de manera bastant completa les preocupacions socials i ambientals de Dubos. Sempre és difícil escollir entre les obres d’un autor tan prolífic que va tractar tants de temes. Evidentment l’obra Un animal tan humà!, amb la qual va guanyar el premi Pulitzer d’assaig de no ficció el 1969, era una referència obligada. Jorge Riechmann, gran coneixedor del treball de René Dubos, em va suggerir les altres dues obres, i no va poder encertar més. Després, l’elecció dels fragments va respondre a un criteri de claredat, sens dubte, subjectiu. René Dubos no escrivia tractats sobre un tema concret, sinó que posava exemples, contava anècdotes, com ara les diferències entre la vida durant la seva infantesa en un poble francès i la seva vida als Estats Units, faules, algun conte… Tot això fa que la seva lectura sigui, sens dubte, més interessant, però en aquesta selecció de fragments volíem transmetre alguns dels pilars centrals del seu pensament.

Quin sentit té en un món globalitzat la sentència “Pensa globalment i actua localment”, introduïda per Dubos? Creis que és un dels principis bàsics que ha de continuar guiant les accions dels governs, dels grups ecologistes i de la ciutadania?

Per mi té molt de sentit. Que vivim en un món globalitzat és un fet, però no ho és tant que pensem globalment. De fet, pensar a aquesta escala no és una tasca fàcil i exigeix sortir de la comoditat que suposa el fet d’haver nascut a la part privilegiada d’un món globalitzat, sense assumir les responsabilitats corresponents. Si pensàssim un poc més globalment, es produirien canvis de gran magnitud també en el nostre entorn local. Per això crec que és un principi fonamental que hauria d’orientar les accions dels governs i dels ciutadans però, amb algunes excepcions, això no s’ha produït encara.

Quines varen ser les principals contribucions de Dubos a l’ecologia política?

Jo destacaria la idea de límits i de la impossibilitat de continuar amb un creixement exponencial en un planeta finit, ja sigui de la població, la demanda d’energia o la generació de residus. Em sembla que és una lliçó que, malgrat que fa diverses dècades que es va formular, encara no hem aconseguit assumir com a societat. O potser tal vegada ni ho hem intentat. Una altra idea fonamental que ha aportat Dubos a l’ecologia política és la rellevància de la vida i la interdependència entre els éssers vius i els ecosistemes dels quals depenem.

René Dubos, juntament amb Bàrbara Ward, va ser l’autor, el 1972, de l’ Informe Una sola Terra , preparatori de la primera Cimera de la Terra que va tenir lloc a Estocolm. Quina valoració feia Dubos en els seus escrits d’aquestes megaconferències i dels seus resultats?

Dubos tenia una relació ambivalent amb aquestes conferències, encara que algunes vegades es queixàs de la manca d’eficiència de conferències i cimeres internacionals i criticàs que, en acabar, no es produïen més que recitals de bones intencions. Dubos defensava que, atesa la magnitud i la urgència del canvi que s’havia d’escometre, eren imprescindibles. Per això en donà exemple i va participar en la cimera d’Estocolm i va desenvolupar un paper actiu com a assessor en cimeres posteriors.

Dubos en alguna ocasió es va referir a la naturalesa com a un jardí; se sap també que solia utilitzar el seu jardí com a despatx de treball… Quina concepció tenia Dubos de la naturalesa?

La concepció que tenia Dubos de la naturalesa no era senzilla ni tampoc unívoca. D’una banda, interpretava que la naturalesa era el lloc on viure i, per tant, que havíem d’alterar-la, però això no volia dir destruir-la. En aquest sentit, remarca el vincle indissociable dels humans amb la Terra. Una vegada darrere l’altra reapareix en els seus assaigs la idea de la simbiosi entre naturalesa i humanitat, a més de la importància d’entendre aquest vincle per evitar rompre amb els lligams dels quals depèn la nostra pròpia existència. Tal vegada la millor manera de definir això sigui atenent a una proposta feta pel mateix Dubos segons la qual “la llei fonamental de l’ecologia és que cada cosa estigui relacionada amb les altres”.

Què pensava Dubos de la invitació de la filosofia moderna a dominar la naturalesa?

Dubos rastreja la idea del domini o conquesta de la naturalesa de la Bíblia ençà, encara que ell no troba en el text sagrat cap crida al domini ni a la superioritat dels humans, com sí que han fet altres autors. En qualsevol cas, li semblava una errada monumental i perillosa entendre la nostra relació amb la naturalesa com una relació de domini, com si fos un rebost inert i infinit, del qual puguem extreure en qualsevol moment allò que necessitam.

Dubos no era un intel·lectual ingenu, sabia que la naturalesa era també una font de perills per a la humanitat. Quina posició teòrica proposava que adoptàs l’home modern en relació amb la naturalesa?

Efectivament, no era gens ingenu. De fet, parlant de la particular naturalesa dels éssers humans, deia que ens considerava, biològicament parlant, com el gran amateur del regne animal. Dubos estudia i es fascina amb la nostra capacitat de jugar i amb la curiositat, que és, entre d’altres coses, allò que ens ha duit a explorar tots els racons del planeta, però a la vegada adverteix que ja no queda espai cap on anar per començar de zero. Només tenim el planeta Terra i no n’hi ha cap més enfora. Pot semblar una estupidesa, però tant de bo fos quelcom vertaderament assumit pel sentit comú. La relació que proposava entre els humans i la naturalesa era de cooperació, una relació de la qual haurem de ser conscients i tenir-ne cura, perquè si no ho feim, perdrem quelcom molt humà.

De quina manera va influir en la construcció del pensament de Dubos la concepció desesperadament optimista que tenia de l’ésser humà?

Crec que aquest optimisme va influir-hi molt. Malgrat enfrontar-se a grans problemes, Dubos demostra en els seus escrits molta confiança en l’elasticitat i capacitat d’adaptació dels éssers humans. Malgrat ser perfectament conscient dels problemes que analitzava, la seva posició no era en absolut la d’algú derrotat, i això és una cosa que, com a lectora, li agraesc. De fet, talment insinuau en la vostra pregunta, Dubos va titular ‘L’optimista desesperat’ la columna que escrivia a l’ American Scholar.

Creis que l’escenari de la crisi ecològica i social dels anys 70 que donà origen al pensament de Dubos ha canviat a pitjor?

Hi ha multitud d’estudis, des de diversos punts de vista i seguint indicadors objectius, que afirmen que estam pitjor que en els anys 70. Pensem, si no, en el canvi climàtic, el zenit d’extracció de certs minerals, l’ús dels combustibles fòssils, els milions de refugiats climàtics, per anomenar només alguns dels problemes que estam patint. Estic convençuda que estam molt pitjor, de fet, perquè les dinàmiques que ja havien creat alguns dels problemes sobre els quals ens alertava Dubos i molts d’altres científics han continuat o bé s’han incrementat.

Pensaria tal vegada Dubos que parlar de col·lapse per referir-se a la situació de crisi de civilització actual seria massa catastrofista i, per tant, contraproduent? Quin hauria de ser el to del discurs ecològic ajustat a la situació actual?

És cert que Dubos defugia els escenaris catastrofistes i que sempre veia una finestra oberta. No sé què diria avui, crec que intentaria donar-ne una de freda i una de calenta, és a dir: parlaria de col·lapse, però proposant mesures de transició i canvis que permetessin frenar el cop que ens ve a sobre i així alliberar-nos de les seves pitjors conseqüències. Però no crec, encara que pugui semblar una opinió llançada al buit, que donàs suport als qui actualment defensen que per no espantar la població caldria endolcir el missatge. I no ho faria perquè existeix una evidència científica molt clara de la necessitat de realitzar de manera urgent una sèrie de canvis a escala global.

Creis que el pensament ecològic està a l’altura de les circumstàncies i pot ser capaç de combatre eficaçment la colonització mental neoliberal favorable al creixement, la productivitat i el sobreconsum?

Crec que molts de grups i pensadors ecologistes fa anys que mantenen aquest combat. Són encara pocs i tenen altaveus no gaire massius. Crec que és un fet que s’ha de revertir la tendència al creixement desmesurat i al sobreconsum, però com s’ha de fer, això ja és una altra cosa. No crec que la qüestió sigui si els grups ecologistes estan a l’altura, sinó de si hi estam tots: volem estar assabentats d’ alguns dels canvis que hem de fer i ser capaços de fer-hi front?

Pensau que hi ha més possibilitats de superar la crisi de civilització millorant la capacitat predictiva i explicativa o posant en pràctica noves relacions socials i experiències més harmòniques amb la naturalesa?

Jo diria que tant la teoria com la praxi són necessàries i van de la mà, és a dir, crec que ambdues són molt importants i que no s’ha de deixar de treballar en l’àmbit teòric, perquè s’han de poder explicar els fenòmens a la població; a la vegada que, en la pràctica, s’han de continuar posant en funcionament experiències de transició. Però crec que per superar la crisi ecològica i social és imprescindible la implicació política de les institucions nacionals i internacionals, perquè són les instàncies amb major capacitat regulativa i impositiva.

Què s’hauria de fer segons Dubos perquè la Terra no esdevingui la tomba de la humanitat?

Posar fi al mite del creixement i a la idea que no hi ha límits. És evident que el tipus de canvi que necessitam per frenar la creença en el creixement il·limitat de les economies i l’augment de les demandes d’energia, minerals i generació de residus que implica és enorme. En aquest sentit, Dubos parlava de la necessitat d’un “redescobriment” de l’associació entre l’ésser humà i la naturalesa, i es referia a aquests canvis en termes de revolució intel·lectual i moral. És a dir, per ell, no es tractava només de promoure un canvi d’hàbits, sinó d’acceptar el fet que certes renúncies són imprescindibles si volem garantir uns nivells mínims de qualitat de vida a les generacions futures i si ens importa mínimament la justícia global. Aquesta nova ètica social a la qual es referia haurà de posar en el centre el reconeixement de la unió i de la relació d’interdependència de l’ésser humà amb la naturalesa.

“el cambio climático: propuestas desde la sociedad civil tras la cumbre de parís”, por f. puig vilar

“El Acuerdo de Munich de 1938, por el que se permitió a Hitler la anexión de los Sudetes, fue celebrado entusiásticamente por la población, que recibió a Chamberlain y a Édouard Daladier con algarabía tomándolos por los hacedores de la paz definitiva. Los protagonistas sospechaban que no iba a ser así, pero la necesidad de algún solaz era tan grande, junto al pavoroso recuerdo de la guerra anterior, que aquél tratado, que de hecho derrumbaba los muros de protección checoslovacos frente al avance alemán, fue recibido como una bendición. Chamberlain y Daladier todavía estaban en el poder cuando se inició la segunda gran guerra en 1939. Éste último, al observar la alegre reacción de la multitud, exclamó a su ayudante: Ah, estos idiotas!” (Sartre, 1945).

Pero Laurent Fabius y Christiana Figueres, hacedores principales del Acuerdo de París, pero no estarán en su improbable desarrollo. En efecto, ambos acaban de abandonar voluntariamente la United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC) (King, 2016). Sin duda alguna, ellos saben perfectamente que lo que se vendió como un gran acuerdo, que todos necesitaban para volver a sus países sin tener que esconderse, es un fracaso en toda regla. El “efecto Francisco” (Maibach et al, 2015), con su reciente encíclica, habrá tenido sin duda su influencia, pero el “efecto Obama” también. Efectivamente, EE.UU ha conseguido todo lo que quería: poder seguir emitiendo sin que nadie le tosa y, además, sin que nadie pueda pedir nunca indemnización alguna por los daños y perjuicios a los paí- ses –o a las personas– que están, que estamos, causando nosotros en los pueblos más vulnerables. Todo ello debido no a otra cosa que al derroche de lujo del que ha venido gozando gran parte de la población de los países occidentales desde hace casi 200 años gracias a los combustibles fósiles, por cierto no mencionados en el Acuerdo de París. Al parecer, nada ni nadie es responsable de nada, ni de nadie. Tanto la señora Figueres como el primer ministro francés saben, y sabían sin lugar a dudas, que a la composición de la atmósfera de 2005 le quedan como mínimo 0,6 ºC de aumento de la temperatura media de la Tierra por realizarse, lo que se conoce como calentamiento “en la recámara” (in the pipeline). También sabían que si todas las centrales térmicas a base de carbón dejaran de funcionar, como sería lo deseable por lo menos a efectos de emisiones, la temperatura aumentaría alrededor de 1 ºC en cuestión de semanas. Saben, además, que 2 ºC respecto a la referencia preindustrial son tan extremadamente peligrosos que, en realidad, no son 2 ºC, sino bastantes más, porque ya la Tierra estaría emitiendo GHG por su cuenta debido a los efectos de realimentación del sistema climático y además los sumideros se saturarían como, de hecho, ya ha empezado a ocurrir. Cosas de la visión sistémica no contemplada, por cierto, en los informes del IPCC…”

  • Texto completo en http://www.ceipaz.org/images/contenido/2.FerranPuig-AnuarioCEIPAZ.pdf